TEMA 4. EL TEMPS I EL CLIMA

UD 4. TEMPS I CLIMA.

Introducció.
1.L'ATMOSFERA.

2.LA TEMPERATURA.


3. La humitat DE L'AIRE I LES PRECIPITACIONS.


4.LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA I EL VENT.

5. CATÀSTROFES CLIMÀTIQUES


Introducció.
Els fenòmens atmosfèrics (temperatura, humitat, precipitacions, pressió atmosfèrica i vent) influeixen en el temps i en el clima i es produeixen a la troposfera, és a dir, la part baixa de l'atmosfera.


El temps es refereix a la situació de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. Així doncs, per exemple, diem que avui fa calor a Sevilla o que està plovent a París.
El clima es refereix a les condicions atmosfèriques que es donen en una regió durant un període llarg de temps (un mínim de 30 a 40 anys) i que arriben a caracteritzar-la. Per exemple, parlem de clima mediterrani o de clima tropical.
En el clima d'un lloc influeixen factors com l'altitud, la latitud, els vents dominants, els corrents marins, etc.

1. L'ATMOSFERA.

L'atmosfera és una capa gasosa de més de 1.000 quilòmetres de gruix que envolta la Terra. Es compost fonamentalment per dos gasos, oxígen i nitrògen.  L'atmosfera és molt important perquè regula la temperatura de la Terra. 
La troposfera és la capa  més a prop a la superfície terrestre i és allà on tenne lloc els fenòmens atmosfèrics. A damunt d ela troposfera hi ha una capa anomenada estratosfera, on abundà un gas, l'ozó, que impedeix que les radiacions solars més danyines puguin arribar a la superfície terrestre.




2. LA TEMPERATURA.

La temperatura atmosfèrica és el grau d'escalfament de l'aire a causa de la radiació solar. És mesura amb un aparell que es diu termòmetre i s'expressa en graus centígrads.
 

Factors que modifiquen la temperatura.
La temperatura no és la mateixa a tota la Terra. Els canvis de temperatura vénen determinats per la latitud, l'altitud i la distància al mar.

La latitud o distància d'un punt a l'Equador.

En l'Equador els raigs solars cauen perpendicularment sobre la superfície i això fa que la intensitat de la insolació es concentri en una zona petita.
A les zones polars els raigs solars incideixen obliquament sobre una superfície més corbada i això fa que la insolació es dispersi en una zona més gran.

L'altitud respecte del nivell del mar.
Sabem que, a mesura que es puja una muntanya, la temperatura va baixant (de -0,6ºC cada 100 m d'altitud).

La distància al mar.
El mar suavitza les temperatures.


Temperatura mitjana anual.
Els mapes de temperatures tenen unes línies imaginàries anomenades isotermes, que uneixen punts amb la mateixa temperatura.
El mapa (exercici) mostra que les temperatures mitjanes més altes (superiors a 20ºC) es registren en una zona ampla, el intertropical, situada entre els Tròpics de Càncer i de Capricorn.
Les zones més fredes de la Terra se situen a les zones polars o prop, amb temperatures habitualment inferiors a 0ºC.
Entre les zones càlides i les zones febles dels dos hemisferis s'estén una franja amb valors intermedis: és la zona temperada, entre les isotermes 0ºC i 20ºC.


3. LA HUMITAT DE L'AIRE I LES PRECIPITACIONS.

La humitat és la quantitat de vapor d'aigua que hi ha en l'aire.
El grau o quantitat d'humitat de l'aire es mesura amb l'higròmetre, i l'expressa en percentatge (%).

Els núvols.
Quan l'aire ascendeix, el vapor d'aigua es refreda i això provoca la condensació en petites gotetes que s'uneixen entre si, es fan grans, es fan visibles i formen els núvols.
Les gotes d'aigua que formen els núvols continuen suspeses en l'aire perquè són extremadament petites i lleugeres. Però si algunes gotes es refreden molt i ràpidament, potser s'originen cristalls de gel molt fins.


Les precipitacions.
Si l'aire continua pujant o continua refredant per canvis de temperatura, noves gotes s'adhereixen a les anteriors, llavors augmenten de mida fins que el pes les precipita en forma de pluja.
Quan la temperatura de les capes d'aire és molt baixa, els cristalls de gel dels núvols no es fonen quan cauen, sinó que s'uneixen entre si i formen flocs de neu.

El calabruix es forma quan els cristalls de gel dels núvols són arrossegats cap amunt per un corrent d'aire ascendent. Quan això passa, els cristalls de gel augmenten de mida fins que el pes els precipita cap al terra.
Durant aquesta caiguda els cristalls de gel es fonen parcialment i tornen a remuntar. Aquest procés es repeteix algunes vegades fins que, finalment, cauen en terra. Quan la pedra és molt gran provoca destrosses importants.
El pluviòmetre és l'instrument que serveix per mesurar la quantitat de pluja caiguda, i que s'expressa en mil·límetres (mm) o  l / m².
Per representar les precipitacions en un mapa es dibuixen línies imaginàries, anomenades isohietes. Aquestes línies uneixen punts de la superfície terrestre que registren la mateixa quantitat de precipitacions (veure mapa exercici)
Les precipitacions varien amb la latitud (plou més a les zones properes a l'Equador), augmenten amb l'altitud i són més intenses a les costes.
         


4. LA PRESSIÓ ATMOSFÈRICA I EL VENT.

L'aire, com qualsevol altre element, pesa. La pressió atmosfèrica és el pes o la força de l'aire sobre la superfície terrestre.


La pressió atmosfèrica es mesura amb el baròmetre en hectopascals (hPa) o milibars. La isòbara 1015 hPa és la pressió que hi ha a la Terra al nivell del mar.

L'aire càlid és un aire poc dens i que pesa poc. Per això tendeix a pujar i dóna lloc a una àrea de baixes pressions (als mapes amb B o D), que s'anomena depressió o borrasca.
L'aire calent, quan ascendeix, arrossega vapor d'aigua que, a mesura que va remuntant, es refreda, es condensa i forma els núvols, de manera que les borrasques solen provocar precipitacions.
 L'aire fred és més dens i pesat que el càlid i per això tendeix a baixar. L'aire fred origina àrees d'altes pressions (als mapes A), que també es diuen anticiclons. Els anticiclons i les depressions es dibuixen en els mapes per mitjà d'isòbares, que són línies que uneixen punts de la superfície que tenen la mateixa pressió.

El vent.
El vent és una massa d'aire en moviment que s'origina quan entre dos llocs o zones de la superfície terrestre es registren pressions atmosfèriques diferents.



El penell és un aparell (sovint en forma de bandera o d'au) que assenyala la direcció del vent.
El anemòmetre s'utilitza per mesurar la velocitat del vent.


5. LES CATÀSTROFES CLIMÀTIQUES.
Huracans
Els ciclons tropicals s'anomenen huracans al Carib i la resta de l'Atlàntic, tifons a la Xina, ciclons a l'Índic, etc. Són enormes ciclons formats en latituds tropicals per l'evaporació de l'aigua sobre els oceans escalfats. Tenen un nucli o ull, al voltant del qual es disposen anells concèntrics de núvols que giren al remolí ascendent amb vents molt forts i grans precipitacions.


Inundacions
Les inundacions es deuen a precipitacions torrencials, esdevingudes durant un curt període de temps o la ràpida fusió de la neu. Provoquen avingudes dels rius i riuades de fang i elements arrossegats per l'aigua, que poden afectar extenses zones. En el món la zona amb més risc és el Sud-est asiàtic, a causa dels monsons, ia Espanya el vessant mediterrani.
 
Sequeres
les sequeres són períodes prolongats d'escassetat de precipitacions. Tenen efectes negatius sobre la vegetació i els animals, en les collites i en el proveïment d'aigua a la població. En el món les zones més afectades són les vores dels deserts i l'àrea mediterrània, ia Espanya són més freqüents al sud i sud-est de la Península.

TEMA 5. ELS PAISATGES DE LA TERRA

  TEMA 6. ELS PAISATGES DE LA TERRA.

1. CLIMES DE LA TERRA.
1.1. Les zones climàtiques de la Terra.

La zona de climes càlids.

Les zones de climes temperats.

Les zones de climes freds.

2. ZONA CÀLIDA: PAISATGE EQUATORIAL.

2.1. El paisatge equatorial.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

2.2. Els habitants de la zona equatorial.

3. ZONA CÀLIDA: PAISATGE TROPICAL.

3.1. El paisatge tropical.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

3.2. Els habitants de la zona tropical.

A la selva.

A la sabana.

A les plantacions.

4. ZONA CÀLIDA: PAISATGE DESÈRTIC.

4.1. El paisatge desèrtic.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

4.2. Els habitants de la zona desèrtica.

5. ZONES TEMPERADES: PAISATGE OCEANIC.

5.1. El paisatge temperat oceànic.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

5.2. Els habitants de la zona temperada oceànica.

6. ZONES TEMPERADES: PAISATGE MEDITERRANI.

6.1. El paisatge temperat mediterrani.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

6.2. Els habitants de la zona temperada mediterrània.

7. ZONES TEMPERADES: PAISATGE CONTINENTAL.

7.1. El paisatge temperat continental.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

7.2. Els habitants de la zona temperada continental.

8. ZONES FREDES: PAISATGE POLAR.

8.1. El paisatge polar.

Clima.

Vegetació.

Fauna.

8.2. Els habitants de la zona polar.

9. ZONES FREDES: PAISATGE D’ALTA MUNTANYA.

9.1. El paisatge d’alta muntanya.

Clima i rius.

Vegetació.

Fauna.

9.2. Els habitants de les zones d’alta muntanya.

1. CLIMES DE LA TERRA.

1.1. Les zones climàtiques de la Terra.

Els diversos climes a la Terra són resultat de la combinació dels elements del clima, que són la temperatura, la humitat, la pressió, els vents i les precipitacions, amb els diferents factors climàtics, que són la latitud, l’altitud i la distància a la mar.

Escollint la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres grans tious de zones climàtiques, distribuïdes en cinc grans franges de nord a sud: una càlida enmig, dues temperades i dues fredes.

 

La zona de climes càlids.

La zona de climes càlids és anomenada zona intertropical perquè es troba situada entre el tròpic de Càncer i el tròpic de Capricorn, i es centra en l'ecuador.

És la zona de la Terra que rep la màxima insolació directa del Sol i això n’explica les temperatures elevades, i que no hi hagi hivern perquè la temperatura mitjana del mes més fred és superior als 18ºC.

Segons les precipitacions i la latitud, a la zona intertropical s’hi diferencien tres climes: equatorial, tropical i desèrtic.

Les zones de climes temperats.

Les dues zones de climes temperats s’estenen, als dos hemisferis, des de la zona de climes càlids fins a les dues zones de climes freds al norr i al sud.

La superfície dels territoris de climes temperats és més gran a l’hemisferi nord (dit l'hemisferi continental) que a l’hemisferi sud perquè hi són més grans els continents.

Segons la latitud, l’altitud i la proximitat a la mar, a les zones temperades s’hi diferencien tres climes: oceànic, mediterrani i continental.

Una varietat important de clima temperat és el clima xinès, similar al mediterrani però amb més pluges, i que es localitza a la façana oriental dels continents, sobre tot les costes est d'EUA i de la Xina.

Els climes temperats tenen en comú l’existència de quatre estacions: una estació hibernal (freda) i una altra d’estival (càlida) i, entre aquestes, dues estacions intermèdies (primavera i tardor).

Les zones de climes freds.

Les dues zones de climes freds comprenen les dues àrees polars, però a més també s’inclouen per afinitat les terres d’alta muntanya situades a més de 2.500 metres d’altitud (encara que aquesta varia molt) que hi són presents dins de les altres zones.

Així doncs, n’hi ha dues variants de climes freds: el clima polar i el clima d’alta muntanya.

Es caracteritzen per la ampla durada i el gran rigor dels hiverns, i l’escassa durada i la suavitat dels estius.

2. ZONA CÀLIDA: PAISATGE EQUATORIAL.

2.1. El paisatge equatorial.

Mapa de l’àmbit del clima equatorial.

Climograma de Sumatra (Indonèsia, a Àsia). 

El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades a prop de l’Equador: conca de l’Amazones (Amèrica del Sud), part d’Amèrica Central, conca del Congo i costa del golf de Guinea (Àfrica) i el Sud-est d’Àsia.

Clima i rius.

A la zona de clima equatorial les temperatures hi són molt altes (al voltant dels 25°C-27ºC) i les precipitacions hi són molt abundants, aproximadament 1.500-2.000 mm, sense mesos secs.

A les zones equatorials l’evaporació és tan intensa i la humitat tan elevada que el lleu descens de la temperatura al capvespre fa que gairebé cada dia hi caigui una pluja torrencial, que sovint dura només uns minuts.

L’Amazones, el riu més cabalós del món.

El riu Congo, al centre d'Àfrica..

Els rius equatorials, com l’Amazones i el Congo, són els més cabalosos i regulars de la Terra a causa de la pluviositat intensa de la zona.
L’aigua de la pluja arrossega els sòls fins als rius i això fa que tenguin un color terrós.

El color terrós del riu Amazones.

Vegetació.

Les temperatures altes i les precipitacions elevades i constants afavoreixen una vegetació exuberant, amb gran abundància d’espècies vegetals.

És la selva (al continent asiàtic l’anomenam jungla) i és el medi natural de més diversitat biològica del planeta, el pulmó més important del planeta perquè emet molt d’oxígen i capta anhídrid carbònic.

La vegetació hi creix a diferents nivells, segons la necessitat de llum de les plantes. Hi abunden els arbres alts que creixen cercant la llum fin arribar alguns a fer més de 100 m d’alçada, i aquests arbres hi creixen dispersos, el que dificulta l’explotació dels arbres més apreciats per la bellesa o la qualitat de la fusta, com el banús, la caoba o la teca. En canvi, arran de terra, al sotabosc, l’ambient és fosc i humit, amb nombrosos arbusts, lianes, herbes i flors, sobre tot on arriba la llum.

Pista forestal a Àfrica.

L’explotació forestal, darrerament massa intensa doncs arriba a la desforestació, es fa mitjançant pistes construïdes per tal de permetre el pas de les màquines taladores i dels vehicles per al transport dels troncs, el que causa un gran impacte ambiental.

Fauna.

A la selva hi ha moltes espècies d’ocells, rèptils, aràcnids i insectes, a més de mamífers com felins i simis. Els animals solen ser petits, fet que els permet moure’s amb facilitat per l’espessa vegetació que formen arbres, arbusts i lianes.

L’explotació abusiva de la terra i la caça (legal o il·legal) ha malmès els hàbitats d’algunes espècies fins a posar-les en perill d’extinció o fer-les desaparèixer.

La pesca és relativament abundant en els rius carregats de matèria orgànica.

2.2. Els habitants de la zona equatorial.

Els pobles indígenes que habiten les selves d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits i de la caça o bé practiquen una agricultura itinerant molt rudimentària, perquè el sòl és molt pobre, degut a què els bacteris, afavorits per el calor i la humitat, fan desaparéixer aviat l’humus de les fulles i restes vegetals, i les pluges renten i dissolen els nutrients desant a la superficie crostes de ferro, manganès i alumini, d’un típic color rogenc.

Crema d'un bosc per conrear-lo.

La baixa densitat de població de les selves ha fet possible l’equilibri amb el medi natural i ha permès que aquestes persones sobrevisquin sense posar en perill la natura, amb una agricultura itinerant que crema un lloc del bosc per adobar-lo amb les cendres, el conrea un temps i després passa a altre lloc per fer el mateix, permetent que la terra es recuperi.

Plantació de bananes a Equador.

Plantació d'arròs a Bali.

En contrast amb la poca població de les selves africana i americana, les zones equatorials asiàtiques són molt poblades. La selva ha disminuït, i hi creixen plantacions d’arròs, banano, canya de sucre, cacau, te, palma (de les quals s’obté l’oli) o hevees (pel cautxú).

3. ZONA CÀLIDA: PAISATGE TROPICAL.

3.1. El paisatge tropical.

Mapa de l’àmbit del clima tropical.

Les zones de clima tropical s’estenen al nord i al sud de la zona de clima equatorial, per Amèrica Central i Amèrica del Sud, el centre i el sud d’Àfrica, el sud i el sud-est d’Àsia i el nord i l’est d’Austràlia i les zones pròximes d’Oceania.

Clima i rius.

A les zones tropicals, les temperatures són altes durant tot l’any, com a la zona equatorial, sense variacions estacionals significatives.

Climograma de Gondar (Etiopía).

En canvi, les precipitacions marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida a l’estiu, molt plujosa (particularment durant els monsons al sur d’Àsia), i l’estació seca a l’hivern, amb una disminució important o àdhuc absència total de pluges.

La durada de l’estació seca és més llarga com més gran és la distància d’un punt respecte a l’Equador, la franja on les precipitacions són majors.

Riu Omo a Etiopia, en l'estació seca.
El cabal dels rius varia notablement a causa de la diferència de precipitacions durant les estacions de l’any. Durant l’estació seca els rius gairebé no duen aigua, però a l’època de pluges experimenten grans crescudes i sovint inundacions.

Vegetació.

            Bosc tropical de zona humida.

Bosc tropical.

El bosc tropical és propi de les zones més pròximes a l’equador. La vegetació és semblant a la de la selva, però menys variada i els arbres estan més espaiats, excepte al punts més humits. A més, alguns arbres perden les fulles durant l’estació seca.

Manglars a Hondures.

Al llarg dels rius tropicals, el bosc es fa més espès gràcies a l’aigua i els manglars (vegetació que sorgeix on es barreja l'aigua dolça i salada), i les capçades dels arbres s’ajunten i formen el bosc galería a les voreres.

Bosc galeria.

Sabana a Kenya.

La sabana és la vegetació més característica de la zona tropical i està formada principalment per herba i arbusts de gran alçada (un a dos metres). Hi ha pocs arbres (acàcies, baobabs) i es troben en grups petits o dispersos enmig de la plana.

Durant l’estació humida la vegetació és verda i frondosa, però quan arriba l’estació seca les plantes estan músties i molt seques, i això fa que els incendis, tant naturals com provocats per l’home, hi siguin freqüents.

Estepa a Àfrica.

A mesura que ens allunyam de l’equador, com que l’estació de les pluges és cada vegada més curta, la vegetació és l’estepa, més pobra que la sabana, de matolls de fulla dura i espines, amb grans clarianes o zones de sòl nu.

Fauna.

Al bosc tropical hi ha una gran varietat d’insectes (formigues, papallones i vespes), rèptils (serps), ocells, mamífers com monos i també ratapinyades, i els seus predadors, com lleopards i hienes.

A la sabana, atesa l’abundància d’herba alta i arbusts, hi viuen molts d’animals herbívors, com elefants, girafes, rinoceronts, gaseles, zebres, antílops...; els seus predadors, com lleons, hienes o guepards; aus com voltors i estruços, rèptils, termites...

Siluro gegant del riu Mekong.

En els rius n’hi ha una gran riqueza pesquera.

3.2. Els habitants a la zona tropical.

A la selva.

Pigmeus.

A la selva viuen sovint els pobles més primitius, com els pigmeus, amb modus de vida molt interrelacionats amb el medi.

A la sabana.

Masai a Kenya.

A la sabana viuen pobles indígenes més evolucionats. Poden ser ramaders, com els massai i els mara (Kenya), que viuen com pastors de ramaderia extensiva, malgrat que l’aridesa de l’estació seca i el retard de les pluges poden dificultar la vida dels ramats i provocar fams. Altres pobles de la sabana són agricultors o combinen l’agricultura amb la ramaderia, com els zulús (Sud-àfrica), viuen en poblats estables i practiquen la rotació dels conreus.

A les plantacions.

Plantació de tè a Kenya.

A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional hi ha plantacions molt extenses dedicades a conreus de cacau, cafè, canya de sucre, te, tabac, pinya, cotó, etc. Aquestes plantacions generalment pertanyiren a companyies o propietaris estrangers, o la nova burgesia del país, els quals fan servir mà d’obra indígena i exporten a altres països els productes que conreen.

4. ZONA CÀLIDA: PAISATGE DESÈRTIC.

4.1. El paisatge desèrtic càlid.

Mapa de l’àmbit del clima desèrtic.
Els deserts de la zona càlida es troben situats al voltant dels tròpics on hi ha els cinturó de les altes pressions tropicals, al costat dels corrents marins freds i a zones continentals allunyades de la influència de la mar.

Desert d'arena o hamada a Merzouga (Marroc).

Desert de pedra o erg d’Ahaggar.

Els factors de l’activitat geològica, el vent i l’altitud originen diferents tipus de desert: els arenosos i els pedregosos.

Clima i rius.

Als deserts càlids, les temperatures hi són molt altes durant tot l’any i s’hi donen unes grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós, superior sovint als 50ºC) i la nit (molt freda, amb temperatures que arriben a baixar dels 0ºC).

Les pluges hi són escasses (inferiors a 250-200 mm anuals i alguns indrets quasi 0) i irregulars, ja que es concentren en uns pocs mesos de l’any, i l’aigua es filtra i s’evapora ràpidament, perquè la sequedat de l’aire és extrema, doncs la humitat màxima de l’aire acostuma a ser entre el 50% i el 20%, i com l’aire sec té una gran capacitat d’evaporació, resseca la terra i absorbeix molt ràpidament l’aigua de la pluja.

El riu Nil a Sudán.

A causa de l’escassetat de precipitacions i de la sequedat de l’aire, no hi ha cursos d’aigua permanents, excepte quan atravessen la zona rius que provenen de zones d’altres climes, com és exemple el Nil quan passa pel desert de Nubia.

Uadi a Algeria.

Chot El Jerid a Tunisia.

S’hi poden trovar uadis, cursos d’aigua que resten secs la major part de l’any i que només duen aigua quan plou, però que poden ser molt destructius. I també llacs salats, els chotts.

Vegetació.

Als deserts a penes hi viuen unes quantes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques, com cactus, margalló i espart, però quan plou la vegetació sorgeix i floreix amb molt rapidesa.

Oasis de Siwa a Egipte.

Una notable excepció són els oasis, llocs aïllats on n’hi ha aigua permanent procedent de corrents subterranis alimentades per les pluges i el desgel de la neu de les muntanyes pròximes. Aquesta aigua sorgeix en basses i pous, i fan prosperar les palmeres i altres conreus de reguiu.

Fauna.

Rata del desert.

Sense gaire aigua i vegetació, són escassos els animals que viuen al desert, però n’hi ha insectes, reptils i aus, sobre tot a les zones limítrofes i als cursos temporals d’aigua.

4.2. Els habitants de la zona desèrtica.

Els deserts són zones poc poblades, amb dos tipus de poblament.

Caravana de camells a Jordània.

Els grups de pastors nómades viuen a les seves zones limítrofes, on els ramats de cabres i camells pasturen en estepes pobres, i es desplacen a la recerca de llocs on hagi plogut i on es troben pous d’aigua, i també es dediquen al comerç en caravanes.

Oasis de Bahariya a Egipte.

La població sedentària viu als oasis, vivint de l’agricultura de reguiu.

5. ZONES TEMPERADES: PAISATGE OCEANIC.

5.1. El paisatge temperat oceànic.

Mapa de l’àmbit del clima oceànic.


Climograma d'Aberdeen (Escòcia).

El paisatge oceànic es localitza entre els paral·lels 40° i 60° nord i 40º i 60º sud.

A l’hemisferi nord, hi ocupa la costa occidental d’Europa i d’Amèrica del Nord, i a l’hemisferi sud, la costa del sud de Xile i Argentina, i la costa sud-est d’Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda.

Clima i rius.

Les zones de clima oceànic es troben situades a les franges costaneres i es veuen afectades per vents de l’oest, que, quan passen damunt els oceans, prenen molta d’aigua evaporada, i quan entren en contacte amb la costa amollen l’aigua que transporten en forma de pluges suaus i regulars.

L’acció de l’oceà suavitza les temperatures, de manera que no són gaire rigoroses, amb poques oscil·lacions entre les estacions.

El riu Tàmesi al seu pas per Londres.

Els rius de clima oceànic tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any a causa de les pluges constants.

Vegetació.

Les temperatures suaus i les pluges contínues permeten que als paisatges oceànics hi creixin boscs d’arbres tronc alt i fulla grossa caduca a la tardor com roure, faig, freixe, til·ler i om, així com prats verdosos d’herbes per la pastura, i landes de brucs i falgueres. L’humus de les fulles caduques forma un sòl molt fértil, però àcid.

Fauna.

La fauna és rica en insectes, mamífers i aus, degut a la gran riquesa vegetal. En els rius n’hi ha molt de peixos.

5.2. Els habitants de la zona temperada oceànica.

Les zones de clima oceànic són molt atractives per a la vida i així doncs resulten molt influïdes per l’ocupació humana, donant diversos paisatges segons el grau de poblament.

El riu Sena al seu pas per Paris.

A l’Europa occidental n’hi ha molta població, amb ciutats populoses (com Paris o Londres) i regions industrials importants (com el Ruhr a Alemanya), i grans extensions de camps conreats amb blat i altres cereals com blat de les índies, patates, remoltxa sucrera, prats per al bestiar o boscos encara abundants.

Serralada dels Apalatxes (Estats Units).

En contrast, la costa occidental d’Amèrica del Nord i el sud de Xile i Argentina, són zones relativament menys poblades encara perquè són territoris joves, amb poca història de poblament, i n’hi ha més boscos. A les zones d’Oceania abunden les pastures per als ramats d’ovins i bovins.

6. ZONES TEMPERADES: PAISATGE MEDITERRANI.

6.1. El paisatge temperat mediterrani.

Mapa de l’àmbit del clima mediterrani.

Climograma de Sagunt (Espanya).

El paisatge mediterrani es localitza a les zones costaneres de la conca del mar Mediterrani, sobre tot a la vorera nord i a indrets pròxims de la Península Ibèrica, a la costa de Califòrnia als Estats Units, a la costa central de Xile, a la banda central de l’oest d’Argentina, a la punta sud-est de Sud-àfrica i al sud-oest d’Austràlia.

Clima i rius.

El clima mediterrani es caracteritza per la calor i la sequera dels estius, molt afectats per les masses d’aire calent subtropical. En canvi, els hiverns són suaus, a causa, fonamentalment, de l’acció moderadora de la mar.

Els mínims de pluja es donen a l’estiu. Durant la tardor i ja menys a la primavera, les precipitacions hi són abundants i fins i tot torrencials.

El riu Segura (Espanya).

Inundació o revinguda.

Els rius del medi mediterrani tenen un cabal escàs i irregular, a causa de les grans diferències estacionals en les precipitacions. Molts de cursos són torrents, que duen aigua només quan plou, perquè a l’estiu els cursos duen poca aigua i sovint s’assequen, mentre que les tempestes i xàfecs poden provocar riuades, crescudes i inundacions.

Vegetació.

Els boscs mediterranis estan formats per arbres de fulla perenne (pins, alzines, surers...), que són baixos, de tronc llenyós i amb fulles petites, dures o cobertes de pèl que les protegeix de la calor i n’evita una evaporació excessiva.

Al sotabosc es desenvolupa un matoll espinós de fulla petita.

Maquia.

Garriga.

Quan la tala excesiva, la pastura o els incendis fan desaparèixer el bosc, hi creix un matollar molt espès, que adopta les formes de la màquia (més densa) i la garriga.

Fauna.

Llangardaixo de Mallorca.En el paisatge mediterrani no hi viuen grans mamífers. Hi abunden els ratolins de camp, serps i altres rèptils, com també nombrosos insectes i aus.

6.2. Els habitants de la zona temperada mediterrània.

El poblament varia molt en les distintes regions de la zona mediterrània. A la conca del Mar Mediterrani hi ha una llarga historia, des del punt de què les cultures egípcia, grega i romana están en la base de la civilització occidental.

S’han  beneficiat d’un medi molt favorable per a la vida humana, per les temperatures suaus, les precipitacions suficients per al regadiu i les planes fèrtils.

Conreu d'arròs a València.

Durant milions d’anys, les pluges han arrossegat una gran quantitat de materials que s’han anat sedimentant als litorals i a les valls, formar planes poc extenses però aptes per a l’agricultura de reguiu, basat en la construcció de canals i d’embassaments ha facilitat la agricultura intensiva de conreus com arròs, cotó, verdures i fruites com els cítrics, i la ramaderia dominant és porcina i bovina. A més, la recent construcció d’hivernacles ha desenvolupat una agricultura d’alt rendiment de verdures i fruites, com també de flors i plantes ornamentals.

Cabres en una zona mediterrània.

En canvi, on el relleu és abrupte, els sòls són pobres o l’aigua és escassa, els conreus són de secà, dominant els cereals, la vinya i l’oliver, i la ramaderia dominant és l’ovina i la caprina.

Vinyes a Califòrnia (Estats Units).
En canvi, en les altres regions de clima mediterrani del món, a Amèrica, Sud-àfrica i Oceania, els espais están menys humanitzats degut a la seva historia de poblament més curta, encara que en els últims decennis ha augmentat molt la població i són llocs molt atractius per l’agricultura, la indústria i el turisme.

7. ZONES TEMPERADES: PAISATGE CONTINENTAL.

7.1. El paisatge temperat continental.

Mapa de l’àmbit del clima continental.

El paisatge continental es localitza a l’Europa central i oriental, a la major part de la zona temperada d’Àsia i també de l’Amèrica del Nord. En canvi, no és present a Àfrica i Oceania.

Clima i rius.


Climograma de San Petersburgo (Rusia).

El clima continental domina les regions interiors dels continents, allunyades de la influència moderadora de la mar, degut a lo qual presenten una gran amplitud de temperatures entre l’estiu, quan s’escalfen tant el terra com l’aire, i l’hivern, quan es refreden.

Les precipitacions són escasses, generalment menors als 600 mm, i es concentren principalment en els mesos de primavera i d’estiu, quan n’hi ha més evaporació en les zones d’aigua pròximes, i sovint prenen la forma de violentes tempestes i xàfecs. En canvi, els hiverns són més secs, encara que a les zones més pròximes a la mar hi cauen pluges poc importants.

Inundació del Misisipi-Misuri en 2011.

El cabal dels rius és abundant perquè recullen l’aigua de les muntanyes i de les grans planes per on circulen, malgrat l’escassetat de precipitacions, i es formen conques fluvials molt amples. A l’hivern, molts dels rius es gelen i, a la primavera, quan es desgelen poden provocar crescudes i inundacions, com passa a la conca del Mississipí-Missouri.

Vegetació.

El paisatge natural, degut al clima, comprén tres tipus: la taigà, l’estepa i la praderia.


Taigà.

La taigà s’estén al nord, on els estius són menys calorosos, i la forma un bosc de coníferes (els seus fruits, les pinyes, tenen forma de con): pins, avets, làrixs o bedolls. Les seves rels són llargues i poc profundes i així aprofiten millor l’aigua i els nutrients de les fulles i altres restes vegetals que cauen en terra, ja que els sòls de la taigà són pobres. Els arbres s’adapten a les dures condicions climàtiques i, llevat dels bedolls, tenen fulles verdes durant tot l’any, i creixen molt aprop uns dels altres per a protegir-se del vent fred.


Estepa russa.

L’estepa, en canvi, s’estén més al sud, on les temperatures durant l’estiu són més altes i les precipitacions més escasses, i la formen amples superfícies d’herba baixa.


Praderia nord-americana.

La pradería, finalment, encara més al sud, ja té temperatures menys extremes i precipitacions una mica superiors, i la formen amples planes d’herba baixa més abundant, com a l’oest nord-americà.

Fauna.


Bisont.

Els animals són poc nombrosos, i destaquen els cérvols, ants, bisonts, esquirols, llebres muntanyeses i animals de pells fines com els visons.

7.2. Els habitants de la zona temperada continental.

Les zones temperades continentals en la zona de la taiga són poc aptes pel poblament humà intensiu, però hi ha grups importants que viuen de la ramaderia nòmada, la caça d’animals de pells valuoses, la pesca als rius i la mar, i l’explotació forestal perquè els arbres de la taigà donen molta cel·lulosa, que s’aprofita per fer paper.

Els paisatges de l’estepa o praderia són més atractius per al poblament, dedicat a l’agricultura de cereals amb maquinària, la ramaderia extensiva i la indústria, com passa a Rússia i Estats Units, aprofitant les grans planes de sòls profunds i fèrtils, encara que suporten hiverns molt rigorosos i estius molt càlids, i es concentren en les valls dels rius més cabalosos.

8. ZONES FREDES: PAISATGE POLAR.

8.1. El paisatge polar.

Mapa de l’àmbit del clima polar.

Les zones polars es troben als dos extrems de la Terra, entre els 70º de latitud i els pols.

Al nord del cercle polar àrtic: el nord d’Amèrica en Alaska (Estats Units), Canadà i Groenlàndia; al nord d’Europa en Islàndia, nord de la península Escandinava i nord de Rússia; i a Àsia en Sibèria.

Al sud del cercle polar antàrtic: l’Antàrtida i els petits arxipèlags pròxims a l’Índic i el Pacífic.

Clima.

Climograma polar de Eismitte (Groenlàndia).
Les zones polars són de les més fredes del planeta perquè els raigs del sol hi arriben molt inclinats i la insolació és mínima, de manera que el dia (l’estiu) dura entre dos i quatre mesos i la nit (l’hivern) dura entre vuit i deu mesos.

Les temperatures són molt baixes, normalment inferiors als 0°C, i hi arriben fins als –60°C. Només a l’estiu les temperatures superen els 10°C.

Les poques precipitacions que s’hi registren es produeixen en forma de neu i gairebé no plou, el que determina un paisatge cobert per un mantell espès de gel, de manera que es parla de deserts freds o gelats. En els punt més freds la massa de gel arriba als 5 km de gruix.

Una praderia de flors de gel, a Graveyard Flats, una vall de les Muntanyes Rocalloses en l'Estat canadenc d'Alberta. [Foto de David Clapp, en Isidoro Merino. "El País" El Viajero 735 (30-XI-2012) 9.]
Les flors de gel són un fenòmen propi dels deserts gelats de l'Antàrtida o de l'Àrtic, on la sal marina actua de catalitzador, però que també es produeix en llacs gelats de l'interior continental, quan l'aigua que hi ha sota una capa superficial de gel s'evapora i escapa per les fisures; si la temperatura exterior és prou baixa, el vapor d'aigua es sublima i passa directament d'estat gaseós a sòlid, cristalitzant en forma de delicades plomes o flors blanques.

Vegetació.

Tundra.

Durant l’hivern la terra és coberta de gel i les plantes hibernen, però en el curt estiu la terra es lliura del gel i es cobreix d’una vegetació anomenada tundra, composta per molsa, líquens i flors petites. Menys és valls més protegides o aprop de la mar moderadora, com el sòl i el subsòl són gelats, no n’hi ha arbres.

Fauna.

Óssos polars.

A la tundra s’hi alimenten alguns animals, com ara óssos, rens, i conills i guineus de neu, insectes durant l’estiu, i també abunda la pesca, de la qual viuen les foques. Durant l’estiu és una immensa zona de cria d’aus migratòries, que tornen al sud durant l’hivern.

8.2. Els habitants de la zona polar.

Cases a Groenlàndia.
Tradicionalment la tundra d’Amèrica i Àsia ha estat habitada pels esquimals i altres pobles nòmades, dedicats a la caça i la pesca. Al nord de la península Escandinava, a Europa, hi viuen els lapons, dedicats a la pastura de ramats de rens.

La vida d’aquests pobles ha canviat molt en l’època moderna, gràcies a l’aportació de tecnologia i millors comunicacions per aprofitar els recursos minerals, com el carbó, el petroli i el gas natural.

9. ZONES FREDES: PAISATGE D’ALTA MUNTANYA.

9.1. El paisatge d’alta muntanya.

Mapa de l’àmbit del clima d’alta muntanya.

Les zones d’alta muntanya, com els Alps a Europa, l’Himàlaia a Àsia o els Andes a Amèrica, s’assemblen als climes freds.

Les zones a les quals n’hi ha clima d’alta muntanya varien segons els factors de latitud, l’altitud i la distància a la mar (moderadora). Així, mirant la latitud, aprop dels pols als 800 m ja no hi ha estiu, als Alps és cap als 2.500 m i als tròpics comença als 5.000 m.

Clima i rius.

Climograma d'alta muntanya, a Sonnblick (Àustria). Hi ha una errada en el nom del gràfic.
A les zones d’alta muntanya, les temperatures són baixes durant tot l’any a causa de la gran altitud. Cada 100 m que es puja, disminueix la temperatura 0,6 a 0,65ºC (el gradient tèrmic).

Les precipitacions hi són abundants al xocar els núvols amb les muntanyes, però van disminuint de manera progressiva, a mesura que els niguls pugen pels vessants de la muntanya i hi descarreguen la humitat, de manera que a l’altre vessant, a sotavent, sovin es transformen en vents freds i secs (l’efecte Foehn).

Als cims de les muntanyes més altes les precipitacions es produeixen generalment en forma de neu.

Els rius són de cabal abundant i acusada pendent, amb gran força erosiva.

Vegetació.

Paisatge en el parc nacional d'Aigües Tortes (Lleida, Espanya).

La vegetació d’alta muntanya varia segons tres factors: la latitud (més escassa com més próxima als pols), l’altitud (més escassa i petita quan més alçada del relleu) i l’orientació (més abundant en la vessant on arriben els vents humits). Les plantes es disposen en estatges de diferent altitud, generalment diferents espècies d’arbres en la part baixa, prats en la part alta i petites plantes de rocam en la part superior.

Fauna.
.
Mufló.

La fauna de l’alta muntanya és escassa, amb mamífers especialitzats, com els muflons o les cambres muntanyeses, i aus caçadores com l’àguila.

9.2. Els habitants de les zones d’alta muntanya.

Els habitants de l’alta muntanya es dediquen tradicionalment a l’agricultura al fons de les valls, la ramaderia extensiva d’ovins, bovins i caprins, l’aprofitament del bosc, l’explotació de les pedreres i mines, i la caça.


Estació d'esquí de Baqueira Beret (Espanya).

En els últims anys, amb el millorament de les comunicacions, han afegit activitats més modernes com el turisme de neu, l’alpinisme, el trekking, i també destaca la producció d’energia hidroeléctrica gràcies a l’abundància de rius i llacs i l’estretor de les valls que afavoreixen la construcció de pantans. Això ha afavorit l’augment de la població, estable o de temporada (segones residències).