TEMA 2. EL RELLEU TERRESTRE
ÍNDEX
1. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
2. LES FORMES DE RELLEU TERRESTRE
3. ELS CONTINENTS.
4. UN MÓN D'ILLES, PENÍNSULES I GOLFS.
5. EL RELLEU D'EUROPA.
6. EL RELLEU DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.
7. CONEIXEM A UN PERSONATGE NOU
Introducció .
A la Terra les terres es troben repartides per continents, que són grans masses de terra que emergeixen dels oceans.
Hi ha sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i Antàrtida.
La superfície té formes de relleu com: planes, altiplans, serralades, valls i depressions, que faciliten o dificulten les activitats humanes.
Els oceans ocupen set desenes parts de la Terra i modelen les terres en formes com: penya-segats, platges, golfs, penínsules o caps. Hi ha mars més petits, entre les terres continentals.
Enmig dels oceans i mars hi ha arxipèlags i illes.
1. L'estructura de la Terra .
L'estructura de la Terra es divideix en tres grans zones concèntriques:
El nucli, que representa el 15% del volum del planeta, és la part més interior i densa, i es divideix en el nucli intern, en estat sòlid i sobretot de ferro, i el nucli extern, amb materials fosos.
El mantell, que representa el 84% del volum, és la part intermèdia, i està integrat per materials diversos, parcialment fosos en forma de magma. Es divideix en mesoesfera (la capa inferior, més gran i fort) i astenosfera (la capa superior, més feble).
L'escorça és la capa exterior, que representa el 1% del volum, i està integrat per roques sòlides com basalt o granit, que sorgeixen del mantell inferior.
1.2 L'escorça terrestre .
L'escorça terrestre té una amplada desigual, on blocs molt gruixuts en els continents i molts prims en els oceans.
L'escorça no és llisa, sinó que en els continents i els fons marins tenen un relleu variat amb planes, muntanyes, serralades, valls o depressions.
El punt més alt del planeta és la muntanya Everest (8.848 metres) i el més baix és la fossa de les Mariannes (11.022 metres).
El relleu es forma per l'acció d'agents interns (orogènesi, que actua per moviments del mantell sobre el qual sura l'escorça) i externs (aigua, vent, vegetació i l'acció humana).
1.3 La teoria de la tectònica de plaques explica la deriva dels continents.
La teoria de la tectònica de plaques sorgeix de la teoria de la deriva
continental. La teoria dóna una visió
dinàmica de la història de la Terra i explica la formació dels
continents com a resultat de la fractura i del desplaçament de les
plaques.
Sosté que les plaques rígides (continentals i / o oceàniques) de la
litosfera (l'esfera de roca a l'escorça o superfície) suren i es mouen
sobre els materials plàstics de la zona
superior del mantell.
Fa uns 200 milions d'anys només hi havia una massa continental,
anomenada Pangea, que va començar a fragmentar-se en diferents plaques
tectòniques que, molt lentament, van ser arrossegades pels moviments del
mantell terrestre, a partir del qual s'han configurat els continents
actuals, a causa al funcionament del moviment de les plaques.
Els límits on les plaques se separen, són zones on el magma de
l'interior de la Terra tendeix a sortir. Llavors
sorgeixen cadenes volcàniques en el fons dels oceans i es formen illes
volcàniques com les Açores o Canàries. També es creen fosses, com la del Rift Valley, a l'est d'Àfrica.
1.4. Agents interns de formació del relleu.
1.4.1. Els agents interns.
∫on terratrèmols i volcans.
El relleu es forma per l'acció d'agents interns, en la orogènesi, que
actua per moviments del mantell sobre el que sura l'escorça, deguts a la
presència de gasos i materials molt comprimits que pressionen fins
esquerdar la i deformar-la, provocant terratrèmols i volcans .
Els terratrèmols.
Els terratrèmols (o sismes) es produeixen pel moviment de les plaques tectòniques de l'escorça.
El hipocentre és el focus interior on s'origina el sisme. L'epicentre és el lloc de la superfície més proper a l'hipocentre, i és on el sisme més mal.
El moviment del sisme es propaga en ones sísmiques, amb forma de cercles
cap a totes direccions, semblants a les ones que provoca la caiguda
d'un objecte a l'aigua, ia mesura que s'allunyen perden intensitat.
Les conseqüències poden ser desastroses quan es mouen la terra i les
construccions, i l'escala Richter mesura aquests efectes destructius
classificant la intensitat d'1 a 10.
Els volcans.
Les erupcions volcàniques donen sortida al magma del
mantell, a través de les esquerdes de l'escorça, formant els cons
volcànics amb els materials expulsats: lava incandescent, gasos, cendra i
pedres. Es forma així un relleu volcànic, amb muntanyes coronades per cràters, com el Teide a Tenerife, i les mateixes illes Canàries.
1.3.2. Els agents externs.
El relleu es forma també per l'acció d'agents externs, com l'aigua, el vent, la vegetació i l'acció humana. Aquests agents tendeixen a igualar el relleu, rebaixant els cims i omplint les valls.
2. Les formes de relleu terrestre
La
superfície dels continents no és llisa, sinó que presenta nombroses i
dinàmiques formes de relleu: muntanyes, planes, altiplans, valls,
depressions ...
Les
principals cadenes muntanyoses són les Muntanyes Rocalloses i els Andes
a Amèrica, els Alps i el Caucas a Europa, i l'Himàlaia a Àsia, que té
la muntanya més elevada del món, l'Everest (8.848 metres).
Els altiplans estan molt repartides i la més gran és el Tibet.
Les planes més grans són les americanes a les conques dels grans rius Mississippi i Amazones.
La depressió més profunda és el Mar Mort, a Àsia occidental, a 395 metres sota el nivell del mar.
3. Els continents .
3.1. La divisió del món en continents .
La Terra està dividida en sis continents: Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, Oceania i Antàrtida.
Àfrica .
Àfrica està separada d'Europa pel Mar Mediterrani i d'Àsia pel Mar Roig, i té l'oest l'Oceà Atlàntic i l'est l'Oceà Índic.
El relleu és pla, però amb massissos muntanyosos, com el de Kenya.
Hi ha grans depressions formades per l'erosió i sedimentació en els grans rius (Nil, el Congo) i llacs (Txad).
El litoral és rectilini i llarg, amb costes poc retallades.
Amèrica .
Amèrica està dividida en dues subcontinents, el Nord i el Sud, units per l'istme de Panamà.
Amèrica està separada d'Àsia per l'istme de Bering, i té l'oest l'Oceà Pacífic ia l'est l'Oceà Atlàntic. Al nord té la immensa illa de Groenlàndia i l'Oceà Glacial Àrtic.
El relleu està dominat l'oest per les Muntanyes Rocalloses i els Andes, ia l'est per grans planes.
El litoral de l'oest és rectilini i el de l'oest té grans deltes dels rius Amazones i Mississipí.
Àsia .
Àsia està limitada a l'oest, on estan Europa (amb la qual forma Euràsia) i Àfrica, per les serralades dels Urals i el Caucas, pel Mar Mediterrani i el Mar Roig. Limita al nord amb l'Oceà Glacial Àrtic, a l'est per l'Oceà Pacífic i al sud per l'Oceà Índic.
El relleu és muntanyós, amb grans serralades com l'Himàlaia, altiplans com el Tibet i planes desèrtiques (Gobi).
El litoral és retallat amb grans penínsules (Aràbia, Índia, Malacca, Indoxina, Corea) i importants arxipèlags, sobretot a l'est (Insulíndia, Filipines, Japó).
Europa .
Europa està situada a la part occidental d'Euràsia, de la qual la separen les serralades dels Urals i el Caucas, els mars Caspi i Negre, i el Mar Mediterrani, que també la separa de l'Àfrica al sud.
El relleu és muntanyós al sud, amb els Pirineus, Alps i Caucas, i més pla al nord, amb la Gran Plana Europea que va des de França a Rússia, travessada pels rius.
El litoral és molt retallat, amb penínsules com la Ibèrica, Itàlica i els Balcans al sud, i el Escandinava al nord.
Oceania .
Oceania és un conjunt immens d'illes i arxipèlags en l'Oceà Pacífic, destacant les illes d'Austràlia, Nova Zelanda i Nova Guinea. Es formen quatre grans grups: Australasia (sud), Melanèsia (oest), Micronèsia (centre) i Polinèsia (aquest).
Antàrtida .
L'Antàrtida és un continent gelat, situat al Pol Sud i envoltat de l'Oceà Glacial Antàrtic.
4. Un món de muntanyes i planes .
4.1. El relleu continental .
5. Un món d'illes, penínsules i golfs .
5.1. Mars i costes .
Els oceans i els mars hi ha illes envoltades d'aigua, que es consideren arxipèlags quan formen conjunts, com al Carib les Antilles.
Les illes més grans són Groenlàndia i Austràlia (la hi considera una illa-continent per la seva grandària).
Les costes (o litoral) presenten moltes formes, tan sortints (penínsules, caps o puntes) com entrants (golfs, badies, ries, fiords o cales).
5. El relleu d'Europa .
5.1. El continent europeu .
Europa és un continent petit, que és una península d'Euràsia a la part occidental d'Euràsia, de la qual la separen les serralades dels Urals i el Caucas, els mars Caspi i Negre, i el Mar Mediterrani, que també la separa de l'Àfrica al sud. Al nord està limitada per l'Oceà Glacial Àrtic i l'oest per l'Oceà Atlàntic.
El litoral és molt retallat, amb penínsules com la Ibèrica, Itàlica i els Balcans al sud, i el Escandinava al nord. El relleu és muntanyós al sud i més pla al nord.
Hi ha tres grans tipus de relleu:
• La Gran Plana Europea, que va des dels Pirineus (França) fins als Urals (a Rússia), i està travessada per rius cabalosos com el Rin, Elba o Vístula.
• Els altiplans i massissos antics, com la Meseta a Espanya, el Massís Central a França o la Serralada Escandinava. Són planes i muntanyes baixes, molt erosionades i separades per valls extenses.
• Les serralades de muntanyes joves, sobretot al sud, com els Pirineus, Alps, Apenins, Balcans, Carpats i el Caucas.
6. El relleu d'Espanya .
6.1. La península Ibèrica i els arxipèlags .
La Península Ibèrica ocupa l'extrem sud-occidental d'Europa, entre l'Oceà Atlàntic i el mar Mediterrani.
El relleu peninsular té tres característiques bàsiques: la forma massissa, l'elevada altitud mitjana i la disposició perifèrica del relleu muntanyós.
La forma massissa .
La Península Ibèrica té una forma massissa perquè és molt ampla d'oest a est (1.094 km) i les costes són molt rectilínies, sense grans entrades i sortides, de manera que la influència del mar no penetra massa a l'interior.
L'elevada altitud mitjana .
L'altitud mitjana és molt elevada (660 m), només superada a Europa per Suïssa, a causa de les serralades i sobretot a la presència en el centre de la gran altiplà, amb altituds que van des dels 600 als 800 metres de mitjana.
La disposició perifèrica del relleu muntanyós .
El relleu muntanyós al voltant de la Meseta, amb les serralades Cantàbrica i els Pirineus al nord, i la Penibètica al sud, frena la influència del mar i augmenta els forts contrastos entre la costa i l'interior.
